La doctrina Amat

És una expressió odiosa la de “nova i vella política”, especialment, perquè s’ha convertit en un significant buit. No hi ha res substantiu de la política pretesament nova que la distingeixi de l’antiga. No obstant això, el fet que podem donar per enterrada aquesta expressió no significa que haguem d’abandonar la noció mateixa de novetat. En altres paraules, podem dir que es pot innovar en política? Gràcies a Déu sí i, potser, després d’anys de debats repetits i repetitius, no ens aniria malament una mica d’exotisme pràctic. Sí, sí, pràctic, perquè parlar d’innovar en matèria ideològica bé ens portaria uns quants folis més.

Hi ha tres frases, com a mínim, que un polític (i adlàters) no se sol permetre el luxe de dir, perquè constitueixen el reconeixement d’un error: “Ho sento”, “Tens raó” i “M’he equivocat”, cosa ben estranya, donada la nostra profunda arrel catòlica. Potser serà perquè el debat polític, a Espanya (i, per tant, Catalunya) encara és molt militant. Potser serà perquè el debat polític, per definició, és militant. O potser és culpa d’allò que en diuen cultura política (odio aquesta expressió amb tota la meva ànima, de veritat). Sigui com sigui, la nostra manera de fer encara és molt futbolística, molt religiosa, i les disculpes i les concessions només caben en moments donats, quan aquestes ja són innòcues.

Francament, la nostra democràcia és encara molt jove i tendim a comparar-nos (signe d’intel·ligència) amb sistemes molt consolidats com són el britànic o el francès. Si bé la comparació no es pugui construir de forma totalment justa, no significa que no haguem d’agafar inspiració. Aquesta inspiració serà la que, d’aquí anys, comenci a substituir les nostres manies per d’altres, molt més sensibles a permetre la discussió i a des-institucionalitzar la professió.

En conclusió, podria ser que la tan invocada política real comencés per apropar, justament, la forma real relacionar-nos entre els nostres iguals i diferents. La gent, el carrer, el poble o la ciutadania no caminen sempre agafats d’un argumentari petri i, creu humilment el que els escriu, un perdó no fa pitjor al que el profereix, ens el contrari. Al cap i a la fi, homo sum: humani nihil a me alienum puto.

Ignacio Rigau, president de Noves Generacions Sant Cugat

Notícies relacionades