Cuideu-vos dels xamans

Atès com de sensible és el tema, em toca treure el carnet d'orgullós català que sóc. M'agrada el català, com a idioma i com a fenomen social. Crec que és un signe de riquesa dominar més d'una llengua i, més encara, crec que és lloable l'esforç que s'ha realitzat per tal de normalitzar el seu ús. En aquesta mateixa lògica, no crec que el castellanoparlant estigui perseguit a Catalunya, ni tampoc crec que s'hagi de fer gaire cas al discurs catastrofista que camina en aquesta direcció.

Dit això i, espero, lliure de tota ombra de dubte al respecte de la meva postura, voldria fixar avui la meva atenció en un article escrit pel meu amic i homòleg Marc Tolrà, titulat Actitud lingüística, publicat fa 9 dies. Cal no deixar d'esmentar que ell gaudeix d'una nodrida tribuna pública, el que no fa si no donar-li cert romanticisme a la situació.

Més enllà del fet que picoteja, sense arribar a aprofundir, en temes de tanta rellevància com la jurisprudència constitucional fins a la situació regulatòria que viuen les empreses, m'agradaria aprofundir en el relat que enterra l'article en qüestió.

Sembrats els escassos quatre paràgrafs d'expressions com ara “subordinació lingüística”, “sembla una proesa viure en la teva llengua al teu propi país” o “laminació de la normalització”, Tolrà decideix abonar-se al relat fàcil, sense adonar-se que cau en una flagrant contradicció, el que no deixa de ser meritori, per la breu del seu pasquí.

Sembla ser que l'abanderat del dret a decidir ho és segons sobre on recaigui la decisió i, en matèria del parlar, no procedeix enarborar aquesta tela. El català que, per legítim dret, s'ha guanyat amb solvència un espai a la cultura, la televisió i la ràdio, a la premsa, la música i el carrer, sosté Tolrà, ha de continuar sent intensament sostingut pel poder públic el que, en la meva opinió, va en detriment la llibertat del parlant.

En el fons, sembla ser que Tolrà em donaria la raó. Així, jo també crec que el futur de la llengua “el decidirem tots nosaltres, al nostre dia a dia”, però també el seu present. En altres paraules, el que Marc defineix com “una actitud que cadascú pren”, en puritat, hauria de ser anomenat “exercici de llibertat” i, com a tal, hauria de ser sotmès a les menors interferències possibles.

La interferència legislativa i política en àmbits tan dependents de la societat, que és, per definició, canviant, no fan altra cosa que petrificar la conjuntura i, amb això, entorpir el desenvolupament.
Deixin-me insistir una vegada més: Això no és un article en contra d'una llengua, sinó un advertiment sincera dels riscos que comporta totmitzar-les. La promoció del català no ha de merèixer menys que els nostres ànims i la nostra alegria, però no mereix més que la nostra llibertat.

Ignacio Rigau, pesident de Noves Generacions de Sant Cugat

Notícies relacionades