Ainhoa Strelnikova

La política local, més que qualsevol altra, té el tret distintiu de ser de proximitat, especialment, si es practica al municipi on un ha passat tota la vida. Serà per aquest motiu que és tan entranyable, fins i tot tendre, veure adquirir un rol prominent a persones que, fins llavors, no havien estat altra cosa que els teus professors, veïns o companys.

Ainhoa Miró, columnista també d’aquest diari i pròcer de les JERC de Sant Cugat, i el que els escriu, abans que ella alcés el puny, vam ser companys d’aula (aula d’una escola força privada, val dir) i bons amics durant un grapat d’anys. Després, cadascun vam partir cap a les nostres respectives i també bastant privades universitats.

El retrobament, com dic, va ser a l’arena de la política municipal, militant en partits oposats. Arena que ens brinda un últim episodi molt recent aquest passat Onze de Setembre, essent l’encarregada de donar el discurs de les JERC la nostra protagonista de l’article.

Comencem recreant l’estampa: Una colla de joves, no pocs, no molts, portant els ornats estelats de rigor formen obedients rere la spokeswoman. Tot i així, el que crida l’atenció és una afable senyora que, per l’ocasió, ha portat el seu gos, que intenta mantenir postura solemne durant l’acte aconseguint-t’ho a mitges, tot reflectint el caràcter de revolució de diumenge que és aquest endiablat procés.

El discurs no es cosa menor. Escrit i corregit per Arran com a part de la joint venture en què les JERC i aquests prenen part des de fa un temps, repassa els millors èxits de la mitologia independentista.

Com sortida de la imaginació de Zamiatin, Ainhoa acusa Espanya de difamar i de polititzar la vida pública i mediàtica catalanes, oportunament oblidant-se de TV3, les concentracions per pressionar els tribunals, el silenci còmplice del Govern enfront les intimidacions dels radicals o l’assenyalament de bons i mals catalans per part, fins i tot (però no només), de la presidenta del Parlament de Catalunya, per citar uns exemples.

Com una visió de malson d’Orwell, l’Ainhoa torna a recordar-nos que el referèndum es farà “com sempre”, no deixant-se l’afegitó (que faria de Rocket Man un demòcrata) de “no hi ha res més democràtic que votar”. No recorden els lectors les últimes eleccions com aquestes es van convocar amb menys d’un mes d’antelació, amb una junta electoral composada per membres d’una sola opció política i meses electorals on el recompte el duen a terme només independentistes? Doncs això, com sempre.

Com a fidel seguidora de Ratzel, tornem a escoltar de la seva boca aquell discurs pancatalanista que afirma que la lluita no acaba aquí, sinó que volen portar la discòrdia i la tensió social als Països Catalans, territoris amb cap tipus d’interès en ser països i menys catalans.

El coronari d’aquests quatre minuts es l’afirmació final: “Som la generació dels valents”. Tan valents són, i parlo a nivell personal, que no han volgut, per moltes vegades ho haguem suggerit, fer un cara a cara amb Noves Generacions. Tan valents són que han cancel·lat totes les sessions parlamentàries fins després del 1-O. Tan valents són que demanen parapet a la societat civil per les seves accions.

Tan valents són que han volgut aterrir-nos a la resta.

Ignacio Rigau, president de Noves Generacions de Sant Cugat

Notícies relacionades