Tots som París

Divendres 13 ha sigut sempre, i per tradició, un dia nefast a la major part d’Europa. Lamentablement, divendres passat aquesta data ha adquirit un nou tint de tragèdia. Els atemptats de Paris ens han sumit en la desesperació de recordar de nou una data fatídica com va ser la del 11 de setembre de 2001. Un cop més hem vist per televisió com el terror ha envaït els carrers d’occident. Un altre cop innocents han sigut víctimes de decisions preses en conflictes internacionals lluny de les seves fronteres.

No entrarem en decidir si la intervenció d’occident en el conflicte contra l’Estat Islàmic  és o no una bona decisió o si és o no immoral. Ja que la immoralitat moltes vegades,  com el concepte de la justícia, depèn sempre del cantó des d’on es mira. El que és més important és ser conscients de que fa temps estem envaïts per un nou terror contra el que encara no sabem com ens podem enfrontar.

Amb la fi de la guerra freda, el sistema de superpotències, que mantenia el món repartit en dos bàndols enfrontats, va desaparèixer. Amb el final d’aquest sistema, els petits conflictes que fins aleshores quedaven controlats per alguna de les dues potencies, van tornar a aparèixer. D’aquesta manera la possibilitat, i el temor, d’una guerra nuclear total, va ser substituït per noves amenaces que utilitzen sistemes molt diferents d’atac.

Perquè, com podem enfrontar-nos a algú que esta disposat a morir o que, fins i tot, busca directament la mort com a recompensa?. Com es pot negociar o convèncer a algú que ni tan sols respecte la seva pròpia vida?. Ja no es tracta d’una gran potència repartint-se el mon amb una altre, sinó d’un poder que ni tan sols és un estat i que no té un cap visible. Es el poder del fanatisme religiós que obté soldats el premi dels quals no és la paga, ni l’amor a la pàtria, sinó el martiri i la vida eterna.

Com poden les nacions del segle XXI lluitar contra un sistema com aquest?. Aquí està el gran repte al que ens enfrontem. Aquí està el problema que marcarà la futura política d’occident. Però per ara, guardem un record emotiu per les víctimes de París, gent que nomes sortia un divendres per la nit a divertir-se en un prometedor cap de setmana. Gent que no sabia de conflictes internacionals ni de fanatismes religiosos. Gent, en definitiva, com qualsevol de nosaltres. El proper divendres, quan anem a un restaurant, a una discoteca o a la terrassa d’un bar, no oblidem que nosaltres també som Paris.

Francesc Carol

Llicenciat en antropologia i dret

Notícies relacionades