La llei de l'embut

Fa poc han començat a Convergència les reunions de Torn Obert que, dins del procés de refundació que ha començat el partit, pretenen obrir el debat sobre les condicions del nou partit als militants i simpatitzants.

A tot el territori les diverses agrupacions s’han anat reunint per discutir i comentar tant el fons com la forma d’aquesta renovació. I, fins i tot, han sortit nous grups de debat en l'àmbit nacional que agrupen militants de tot el país, com el grup de debat Generació Llibertat, que aquest cap de setmana s’ha reunit a Sallent.

En tots aquests debats apareix clarament la necessitat de promoure la democràcia interna dins del partit. Perquè per molt que es parli de llistes obertes com a nova forma de democràcia, aquest sistema no tindrà cap raó de ser si prèviament les llistes dels partits estan fetes a dit, sense comptar amb els seus militants.

Perquè ja no es tracta només de fer primàries per a decidir qui encapçala una llista, sinó que la resta de membres d’aquestes llistes també han de ser votats directament. De què serveix escollir només al que encapçali un projecte, si no es pot també escollir els que l’acompanyaran en aquest projecte?

Algú pot dir que quan s’escull al cap de llista, també se li dóna la confiança per fer la seva llista. Però aquesta teoria oblida que el polític no és l’amo de l’administració que governa, com si fos la seva empresa. És tan sols un gerent que respon davant dels autèntics amos de l'empresa, els ciutadans.

Per tant, de la mateixa manera que quan es nomena un nou gerent d’una empresa aquest no escull a la resta dels treballadors, sinó que ho fan els propietaris de l’empresa, així haurà de ser a la política. Quan els militants, representants de la ciutadania i per tant “amos” de l’empresa que és el partit, escullen un cap de llista, també tenen el dret d’escollir a la resta de membres d’aquesta llista.

D’aquesta manera evitem que el cap de llista acabi col·locant, no als millors, sinó a amics i aduladors. Si algú és un bon candidat per ocupar un lloc a la llista, segur que podrà convèncer els membres del partit de la seva idoneïtat. I si el o la cap de llista és veritablement demòcrata, serà qui primer defengui aquest sistema com a símbol de la sobirania del militant i de l’assemblea a la qual serveix. Igual que en el seu moment haurà de confiar en la sobirania i decisió dels ciutadans als quals vol governar.

I, per descomptat, aquest sistema haurà de ser el mateix per als òrgans interns del partit, on el candidat o candidata a la presidència, haurà de sotmetre a cadascun dels membres de la seva candidatura als vots de l'assemblea, i per separat. D'aquesta manera finalitzem amb la "llei de l'embut" en el que per acceptar a un líder ens veiem obligats a acceptar a membres de la seva llista que no compleixen els paràmetres adequats.

Aquest és el sistema que impera en una autèntica democràcia, on la decisió va de les bases cap amunt, no a l'inrevés. La democràcia és el “govern del poble” i on radica la seva sobirania. El partit que oblidi això està condemnat a desaparèixer.

Francesc Carol, llicenciat en Antropologia i Dret

Notícies relacionades