De fidelitats i lleialtats

Fa uns dies, parlant amb un antic company de partit i recordant el que era la ja desapareguda Convergència, vàrem començar a parlar de les relacions entre els diversos membres del partit. I, sobretot, en com s'estructurava la jerarquia entre els càrrecs electes i interns i la resta de membres del partit.

En un moment donat el meu excompany de partit va dir quelcom que en un principi em va sobtar. En preguntar-li si tenia el costum de ser fidel als càrrecs i diverses famílies de dins del partit, em va respondre que ell era "lleial, no fidel". Una curiosa distinció que diu molt més del que sembla.

La fidelitat correspon a la submissió pròpia dels qui depenen de la persona a la qual són fidels per a la seva subsistència. És a dir, en política es tracta de seguir al líder per la mera raó de ser un líder, sense aturar-se a jutjar si és el líder el correcte i si les seves actuacions són beneficioses per a la gent a la qual governa. La fidelitat es dóna només cap al càrrec, independentment de la persona que l'ocupi. A canvi s'espera una reciprocitat en forma de càrrecs, ajuts o prebendes cap als "fidels". Aquesta relació s'extingirà en el moment en què el líder perdi el càrrec, i els "fidels" aniran rapidament a buscar un altre líder que les garanteixi la subsistència. Tothom que tingui un càrrec en política tindrà sempre, per definició, un grup de "fidels" que mai qüestionaran les seves actuacions i que desapareixeran en el moment en què desaparegui el càrrec.

La "lleialtat" en canvi és molt més escassa. En aquest cas es segueix al líder no pel càrrec que ocupa sinó per la seva vàlua com a tal. I per tant els "lleials" ho seran al líder polític que demostri ser un bon polític, cosa que lamentablement succeeix rarament. Fins i tot quan el líder perdi el càrrec, els seus "lleials" continuaran amb ell. La raó és que la seva és una decisió basada a buscar un líder per les seves capacitats, sense importar si pot o no donar quelcom a canvi als seus seguidors. Segueixen a la persona, al bon polític, no al càrrec que ostenta.

A veure si dins dels nostres partits la gent deixa de ser "fidel" a un càrrec independentment de la ineptitud de qui l'ostenti, i passessin a ser "lleials" buscant un líder que si mereix la seva lleialtat. Potser aleshores la política començaria a ser el lloc dels més preparats per governar i els seus "lleials" i deixaria de ser el refugi dels "fidels" que només buscant un mitjà de supervivència.

Francesc Carol, llicenciat en Antropologia i Dret

Notícies relacionades