De Nova Guinea a la construcció de la inadaptació sexual

Qualsevol societat que especialitza els tipus de personalitat segons el sexe prepara el camí que condueix a inadequacions d’allò més conflictives.

L’antropòloga estatunidenca Margaret Mead, ara fa uns vuitanta anys, va desmuntar la concepció del gènere que, encara avui, concebem i en base a la qual ens regim. A través de l’observació i l’estudi de tres pobles primitius a Nova Guinea va poder extreure unes conclusions que fan trontollar tot el sistema binari de gènere occidental. Mead tenia per objecte d’estudi esbrinar en quina mesura el temperament humà (així anomenava ella el conjunt de conductes, rols i actituds associades a un o altre sexe) es definia en funció de factors culturals i socials ja que, segons afirmava, ningú fins aleshores podia conèixer en quin grau el temperament el determinava el sexe.

Mapa de Nova Guinea. Font: Institute ot Intercultural Studies

Les tres poblacions amb les quals va conviure van mostrar-li com aquells atributs o variables que nosaltres considerem pròpies del gènere masculí o femení es configuraven de formes molt diverses en les persones en funció de la cultura de cada poble. Els Arapesh consideraven els homes i dones com a éssers amables per naturalesa, sensibles i cooperatius, capaços i desitjosos de subordinar els propis interessos a les necessitats dels més joves o dels més dèbils i derivaven, de tot això, les seves majors satisfaccions. Aquests valors eren transmesos tant a homes com a dones, sense establir diferències en els rols que, aquests, haguessin d’adoptar en funció del sexe. Els Arapesh no exigien als homes i les dones habilitats tècniques o condicions brillants, més aviat, emocions correctes i un caràcter capaç de desenvolupar-se plenament en les activitats cooperatives i benèfiques. Amb tot, no tots els individus de la comunitat arapesh desenvolupaven el mateix patró i les persones més agressives o competitives quedaven al marge i eren llegides com a individus patètics amb problemàtiques diverses. Aquests eren els que Mead anomenà inadaptats.

El poble dels Mundugumor tampoc distingia massa les conductes i actitud socialment desitjades per a homes i dones. Ambdós sexes havien de respondre a un mateix patró. En aquest cas, se’ls educava per a que desenvolupessin un caràcter violent, amb esperit competitiu, agressius en les relacions sexuals, gelosos i disposats a venjar una ofensa, desitjosos d’ostentació amb les pròpies accions o lluites. Així doncs, els inadaptats de la societat mundugumor eren, justament, els que desenvolupaven un perfil similar als arapesh. Els homes i dones dòcils, tranquils i afectuosos eren desestimats socialment.

Finalment i contràriament a les anteriors cultures, els Tchambuli assignaven tasques, rols i conductes contraposades i complementàries a homes i dones. La funció de les dones era general i consistia en incentivar la vida econòmica i productiva. Movien l’economia i s’encarregaven dels queviures. Les dones feien possible el paper dels homes tchambuli que es dedicaven, gairebé exclusivament, a les arts. Més enllà d’això, existia un conflicte molt arrelat en tots els homes tchambuli ja que, mentre la societat els hi deia que ells governen a les dones, la pròpia experiència els mostrava com, en gairebé cada cas, eren les dones qui els dominaven a ells. La font principal d’inadaptació era justament aquesta. Els inadaptats homes eren els més notoris ja que desenvolupaven tota mena d’explosions maníaques. Les dones inadaptades, per contra, passaven absolutament desapercebudes.

En general, l’estudi dut a terme per M. Mead ens suggereix que molts – si no tots – dels trets de la personalitat, que anomenem masculins o femenins, es troben tan dèbilment lligats al sexe com, per exemple, la vestimenta o la forma del pentinat que s’assigna a cada sexe depenent de la societat i l’època. Establir unes pautes de conducta i actitud determinades i fermes en funció del sexe només pot fer que promoure inadaptació social per raó de gènere. Comprendre la no adaptació d’un individu als patrons culturals que la societat li imposa ens ha d’ajudar a descobrir i generar eines que promoguin la diversitat en tots els sentits.

L'antropòloga Margaret Mead parlant amb un nadiu. Font: Hilobrowblog

Avui dia, tots i totes podem sentir-nos – en major o menor mesura – inadaptats pel que fa al gènere. El sistema polític i cultural patriarcal genera una dicotomia d’actituds rígida elaborada en funció dels genitals que desenvolupem, imposant-nos un ideal de masculinitat i de feminitat determinats i irreals. La necessitat de sentir com a membre d’un gènere i no de l’altre condiciona el desenvolupament de l’infant i produeix individus que es troben exclosos o desplaçats per la pròpia societat. Què succeeix quan un home no desenvolupa valors tals com valentia, competitivitat i duresa? Es pot sentir poc adaptat al model imperant? I si una dona no és prou curosa i sensible?

En aquest sentit i segons Mead, qualsevol societat que especialitza els tipus de personalitat segons el sexe prepara el camí que condueix a inadequacions d’allò més conflictives. L’antropòloga ens explica que entre els arapesh o els mundugumor els homes i les dones podien tenir activitats o interessos sense entrar en la categoria d’allò “masculí” o “femení” i sense que, això, generés tot tipus de discriminacions o confusions internes. Mead conclou que el motiu d’aquest fet és degut a que aquestes dues cultures no dibuixaven, distribuïen ni determinaven les conductes humanes en funció de les dues categories abans esmentades. Per contra, avui, un home que no compleix tots els rols que es pressuposen masculins, pot ser qüestionat per raó de gènere de la mateixa manera que una dona que no compleixi tots els rols assignats socialment a la feminitat. És més, no sembla que existeixi llibertat d’elecció en quant a com un decideix ser. Ans al contrari, l’expectativa social ens obliga a actuar d’una de les dues formes possibles.

Anant més enllà, què passa amb les persones que no se senten ni poden encabir-se dins l'esquema de gènere home/dona? Que no se senten part ni d'un ni de l'altre? Que són les dues coses alhora? O que, fins i tot, fluctuen entre les diferents expressions? Aquestes podrien representar les “inadaptades sexuals” més visibles – ja que tots i totes ho som en certa mesura – del nostre segle. Persones “inadaptades” en tant que les seves expressions, identitat i opcions de gènere no han pogut encabir-se dins d’un únic i rígid sistema binari patriarcal. Un sistema poc flexible i excloent que no permet l’afluència de la diversitat sexual.

 

Està clar, doncs, que si volem una cultura més rica en valors, hem de reconèixer tota l’escala de potencialitats i possibilitats humanes tot trencant la construcció social que les designa arbitràriament en funció del sexe, trencant aquells patrons patriarcals, binaris i heteronormatius que només obliguen a identificar-se, expressar-se i estimar-se d'una única manera. Que només fa que reprimir una infinitat de possibles identitats humanes, ens coarta la lliure expressió del gènere i ens fa inadaptats.

Marco Simarro

Espai Món

Divulgació política pel canvi

Notícies relacionades