Dos mons que Europa no vol junts

Per a alguns, Calais és un pont. Per a d'altres, Calais és un pou.

Aquesta és la paradoxa que ve al cap quan trepitges La Jungla, el camp de refugiats de Calais. Ignorades per tota autoritat, 11.000 persones malviuen a les portes del port i del túnel d'aquesta ciutat francesa. A només 30 quilòmetres per mar, Calais és la connexió natural d'Europa amb el Regne Unit, motiu pel qual hi ha hagut assentaments de persones migrades des de fa anys. Persones que volen arribar al Regne Unit per reunir-se amb la família o per motius d'asil i que, per aconseguir-ho, hauran d'assumir riscos.

Avui, la xifra de persones estancades a la Jungla és rècord històric. I segueix pujant: cada dia n'arriben unes 70 més. Del total, el 43% dels residents provenen del Sudan, país immers en una cruenta guerra civil; el 35% de l'Afganistan, on la violència dels talibans està fora del que ens puguem imaginar; la resta, repartits entre el Pakistan, Eritrea, Etiòpia, Iraq, Kurdistan o Síria, entre d'altres. Hi ha, a més, 1.179 menors d'edat, dels quals 1.022 estan sols, sense companyia. Aquesta última xifra també puja: n'arriben 11 més cada dia. El percentatge de presència femenina és molt baix: al voltant del 3%.

Tot això, en un camp de refugiats no oficial. El govern francès no el reconeix i, per tant, cap gran ONG pot treballar sobre el terreny ni aportar-hi res. No hi ha Metges Sense Fronteres, no hi ha la Creu Roja, no hi ha Acnur. No hi ha ningú. Tot el que hi ha a la Jungla són donacions directes de particulars i tothom qui hi treballa són voluntaris en petites organitzacions.

En aquesta situació, la passivitat de la premsa té conseqüències especialment greus. La no presència de la Jungla als mitjans de comunicació no només ha generat un desconeixement elevat sobre la seva existència, sinó que ha dificultat que la solidaritat entrés en escena. El cas britànic ho demostra: la seva premsa sí que en parla (és un problema fronterer seu) i la majoria aclaparadora de voluntaris treballant a Calais són del Regne Unit. Els mitjans de la resta d'Europa, si més no els catalans i els espanyols, només van fixar la mirada sobre la Jungla quan Donald Trump va posar de moda parlar de murs. A Calais se n'estava construint un, de quatre metres d'alçada, d'un quilòmetre de llarg, relliscós i de molts colors.

Però la realitat és que de murs, a Calais, ja n'hi havia abans: un de físic, amb ferros en punta per totes bandes; i un d'invisible, amb centenars de gendarmes carregats amb metralletes encerclant el camp. El govern britànic paga i el francès executa: ja són 19 milions d'euros invertits en seguretat pel Regne Unit, l'única cosa que ha aportat a la Jungla. L'objectiu: intimidar, agredir i fer por perquè a ningú se li acudeixi fer ni una sola passa més en direcció a Anglaterra.

La impunitat dels agents és total. Darrerament s'ha fet habitual que prenguin les sabates als residents perquè no puguin marxar de la Jungla. O que els agredeixin quan surten del camp, ja sigui llençant-los gasos lacrimògens o colpejant-los. Com aquell a qui van deixar penjant del mur amb les dues cames trencades o com l'infant de 9 anys que s'ha quedat paralític fa uns dies per l'impacte d'una bala de goma.

I com més seguretat hi ha protegint els accessos al Regne Unit més riscos han de córrer els residents de la Jungla per superar-la. Com Raheemullah Oryakhel, un noi que va morir fa poques setmanes en caure d'un camió i ser envestit per un cotxe. Tenia 14 anys i no li hauria hagut de fer falta jugar-se-la: era un dels 387 infants amb dret legal d'anar al Regne Unit, en el seu cas per retrobar-se amb el seu germà a Manchester. Però ni el govern francès ni el britànic han mogut fils, i per moltes vegades que s'hi hagin compromès públicament, el número total d'infants traslladats legalment al Regne Unit a dia d'avui és purament simbòlic (n'han entrat 15, justament aquest cap de setmana).

Més desesperat va ser l'intent d'un noi sudanès: va agafar-se al TAV que va per sota del mar, però de sobte el van aturar enmig del túnel. Havien de recollir les restes d'algú que no havia tingut sort fent el mateix. El 2015, aquest tren va portar 10.399.000 persones d'un cantó a l'altre del canal. Cada una d'elles va trigar 35 minuts en fer-ho.

Per tot això, hi ha qui pensa que les màfies han d'existir. Des del camp se les veu com la única opció amb possibilitats d'èxit d'arribar a l'altra banda. Això sí, aquestes agències de viatges per a fugitius de guerra no tenen preus populars, temporades baixes ni ofertes de promoció: 5.000 euros per un viatge no garantit (al remolc del camió, on vigilen als controls) i 9.000 euros per un viatge teòricament garantit (a la cabina, just darrere del conductor). Si la policia enxampa la trampa en qualsevol dels dos casos, el camioner paga 2.000 euros de multa i es queda amb la diferència. Tothom guanya menys el de sempre.

 

Però ara, la Jungla, aquest petit niu dels refugiats ignorats per Europa, està en els seus últims dies de vida. El govern francès s'ha proposat desallotjar totes i cada una de les persones que hi viuen i destruir el camp abans no acabi aquest mes d'octubre. Oficialment, el pla de les autoritats és fer un efecte diàspora i repartir els refugiats entre 164 “camps de recepció” per tot França. La intenció és clara: aconseguir que Calais deixi de ser un reclam per als migrants i, de pas, impossibilitar l'ajuda humanitària.

Pot avançar-se que la destrucció del campament no comportarà la fi del flux migratori cap a Calais. Ja hi ha hagut desallotjaments en el passat i sempre ha continuat arribant gent. A finals de febrer van destruir tota la part sud del campament i la població de la Jungla va quedar en 4.946 habitants. Però al Juliol ja pujava a 7.037, a l'Agost a 9.106 i al Setembre, a 10.188. Tots amuntegats a la meitat nord del campament amb una densitat que posa les coses difícils.

El cert, si més no, és que una part dels habitants de la ciutat de Calais ha aplaudit la iniciativa: les enquestes donen molta força al Front National, el partit anti-immigració d'extrema dreta de Marine Le Pen. De fet, hi ha hagut més que enquestes: manifestacions i setges per evitar que l'ajuda arribés al camp.

Aquests dies a la Jungla l'ambient és tens. La policia gaseja amb més facilitat que mai i la gent ho intenta tot per poder marxar cap a on desitgen. Temen ser deportats o enregistrats. Si hi hagués constància de la seva presència a la Jungla podrien oblidar-se d'anar al Regne Unit; pel govern britànic, tenir proves que s'ha trepitjat un altre país europeu prèviament és motiu suficient per denegar l'asil.

Amb tot, les organitzacions demanen que el desallotjament es dugui a terme seguint criteris humanitaris. En cas contrari, alerten que “un desallotjament sense previsió concreta ni oferta alternativa exposa els infants als traficants i fa augmentar el risc de desaparicions”. Saben de què parlen: al febrer, quan van destruir la meitat sud del campament, van ser 129 els infants desapareguts. Però ni el govern francès ni la UE semblen estar centrats en això. Els uns estan ocupats construint murs; els altres signant un pacte amb l'Afganistan per deportar a tots els migrants que estiguin en situació “irregular”, si cal “per la força”.

Les veus contràries a la immigració s'omplen la boca argumentant que els nostres estats no haurien d'ajudar a les persones migrants. Vista la situació, es pot arribar a desitjar que els estats simplement tinguessin una actitud passiva, i no contrària. D'aquesta manera, com a mínim, obririen fronteres i permetrien a aquestes persones circular i guanyar-se la vida com qualsevol altra.

Però ben mirat, a aquestes mateixes veus tampoc els agrada que siguin els propis ciutadans els qui cooperin amb els nouvinguts. Perquè quan això passa, al cap i a la fi, s'uneixen dos mons que ells voldrien sempre separats.

Joan Cabasses, Espai Món, divulgació política pel canvi

Notícies relacionades