Acaba una nova edició de la Festa Major de Sant Cugat “sense incidents remarcables”, segons els portaveus de l’equip de govern municipal. Però mentrestant a les xarxes socials hi ha una enganxada important entre el portaveu del PP i les entitats de cultura popular i tradicional al voltant de l’acusació del primer de “segrest de la festa” per part d’aquestes.
Fa dos mesos parlava en aquest mateix espai d’un estat d’ànim: resignació. Avui però penso que, encara que sigui per un dia, val la pena defensar-ne un altre: esperança.
Després de desenes de discussions entre alguns dels partits que concorren a les eleccions del proper diumenge sobre les despeses electorals, per fi m’han arribat els sobre a casa amb la informació de cadascun d’ells. Convergència i Ciutadans no me n’han enviat. No sé si és que van tard o és que estalvien tant que han fet bustiada selectiva. O potser és que els estan fent la guitza.
Avui m’he anat a dormir tant tard com fa un any i fent el mateix que aleshores: preparant aquest text que ara esteu llegint. Però què té d’especial aquest fet? Fa 365 dies fèiem la primera portada d’elCugatenc i vèiem la llum per primera vegada després d’unes mesos de treball intens, un procés de mecenatge reeixit i l’acompanyament d’un grapat de persones sense les quals hagués estat impossible aquest somni.
Aquest divendres vàrem informar del primer acte de precampanya del que seran les properes tres setmanes de nova campanya electoral. Perquè no ens enganyem, això dels quinze dies del final és una fal·làcia formal que serveix més per limitar les maneres d’informar i fer que una altra cosa.
Aquesta setmana hem rebut la informació que elabora l’Observatori del Vallès Occidental sobre la situació laboral trimestral. És sense dubte una foto interessant a tenir en compte per avaluar la situació en la que ens trobem i per prendre les decisions més oportunes per mantenir el rumb o capgirar la situació si s’escau.
Deia aquesta setmana el Tinent d’alcalde d’urbanisme Damià Calvet que en el contenciós urbanístic de la Torre Negra estàvem lluitant contra adversaris molt poderosos però que el capteniment de la ciutat i el seu govern en aquesta qüestió era molt clar: la preservació total de la seva urbanització.
Parlava la setmana passada de la necessitat que com a ciutat – com a exemple proper de la societat – fem front comú perquè les futures generacions pugin amb uns valors que els ajudin a superar aquest model econòmic i social pensat a benefici d’uns pocs i massa sovint a càrrec de la majoria
Quantes vegades hem sentit en boca de les nostres governants que la nostra ciutat és una ciutat amb un model de ciutat educadora? En el meu cas confesso que unes quantes. I en què es tradueix aquesta definició? En que “l’educació dels infants no només depèn dels pares i els mestres sinó que és compartida per tota la ciutadania”, com expressava la regidora Esther Salat en la inauguració del curs escolar d’enguany.
Ens passem els dies escoltant i llegint als mitjans de comunicació dues versions de la realitat que vivim: el “no hi ha alternativa”, que representa la ideologia neoliberal i que impregna tot allò que es mou a la seva dreta i esquerra i “l’economia del bé comú”, com se li diu ara, que defensa l’esquerra tradicional.
