Agafar el testimoni al 2017, per seguir la lluita el 2018

Tinc la sort de publicar article quan tot just acabem d’estrenar l’any. Això em deixa amb la sensació que és imperatiu dedicar l’espai a fer un retrospectiva del que ens deixa el 2017 i els deures que tenim pendents de cara a l’any que tot just s’obre.

Deixem enrere un dels anys, i crec que amb això hi estarem tots d’acord, més intensos de la història recent del país, que obre davant nostre un escenari del tot imprevisible.

El 2017 ens deixa episodis que han impactat directament en la nostra vida i que difícilment mai deixaran d’acompanyar-nos. L’atemptat de les Rambles, el procés independentista, el Referèndum de l’1 d’octubre, la proclamació de la República Catalana, el 155, els presos i exiliats polítics, la deriva autoritarista de l’estat espanyol, les eleccions imposades… i en tots aquests moments l’empoderament popular en forma solidaritat, de CDRs, de vagues generals, de manifestacions… ha sigut una constant.

Però aquesta és una columna feminista, i malgrat que això implica poder parlar absolutament de tot aportant la perspectiva de gènere, en aquest cas vull que parem un moment i aprofitem aquest espai per a reflexionar sobre com l’últim any ens ha tractat com a dones.

Segons les xifres oficials el 2017 ha deixat un total de 48 víctimes de la violència masclista.

Cal tenir en compte, però, que només aquelles dones assassinades a mans de parelles o exparelles sentimentals tindran el trist privilegi de constar a la llistes oficials. Resten excloses d’aquestes dades totes aquelles dones, assassinades a mans de familiars, amics, desconeguts…, que també maten pel simple fet de ser dones.

Aquesta és una prova més que l’actual legislació és queda petita per explicar la realitat que vivim les dones.

Un any més el portal feminicidio.net, en una tasca de transparpència, reconeixement i activisme feminista, fa un recull de tots els feminicidis que han tingut lloc arreu del territori. Aquesta llista està formada pel nom de 98 dones, més del doble de les que consten a les dades oficials. Acceptem doncs que el 2017 no ha sigut un bon any per les dones i que, segurament, el 2018 tampoc ho serà.

Però malgrat tot la lluita feminista contra qualsevol forma de violència masclista aquest any ha tingut noms i cognoms propis. Persones, campanyes i moviments socials que han contribuït a visibilitzar i fer públics debats que com a societat necessitem tenir de forma urgent.

Els exemples d’això són múltiples i de gran diversitat. Des de la campanya me too que naixia per denunciar l’assetjament sexual que patim les dones cada dia, de forma quotidiana i normalitzada passant pel judici de la Manada i el cas de Juana Rivas. Casos mediàtics que han servit per denunciar la imparcialitat d’un sistema judicial heteropatriarcal que ens deixa indefenses i ens revictimitza. Tancàvem l’any amb el cas de Diana Quer. Detenien el seu assassí un any i mig després de la seva desaparició, temps que mitjans de comunicació van aprofitar per qüestionar i jutjar la víctima i la seva família.

L’àmbit laboral ens ha deixat també exemples de lluita. Perquè parlar de la lluita organitzada contra la precarització laboral i l’externalització dels serveis passa per parlar de les Kellys. Sense oblidar-nos de les treballadores del Bershka que han tirat endavant, i guanyat, la primera vaga a l’Estat espanyol contra l’empresa Inditex.

Mirant enrere, si hagués de fer una llista de desitjos per l’any que tot comença, seria la següent: que tot aquest dolor i aquesta violència es transformi en un crit de ràbia en contra d’un sistema social, econòmic, judicial heteropatriarcal on les lleis escrites per ells ens deixen indefenses a nosaltres. On agafem cadascuna de les injustícies i les convertim en energia de transformació.

Que el judici a la Manada ens serveixi per redefinir qui és una víctima d’una agressió sexual, que la protecció davant d’un maltractador s’estengui cap als seus fills, perquè un home maltractador mai serà bon pare. Que la campanya me too ens doni força a les dones per no callar davant l’assetjament i prou humilitat als homes per fer autocrítica envers als seus propis privilegis i sumar companys en la lluita feminista. Que aprenguin d’un cop per totes que només Sí és Sí i que la culpa mai és de com anem vestides, o de si anem soles pel carrer.

Aquest any no ha sigut un bon any per les dones: Ens segueixen matant. Ens segueixen jutjant, cosificant. Ens segueixen menyspreant. Seguim cobrant un 23% menys per la mateixa feina que els nostres companys homes. Se’ns segueix relegant a les tasques domèstiques on dediquem el doble d’hores que els homes a la cura de la llar i dels fills. Seguim dues, tres, quatre voltes oprimides.

El 2017 la injustícia ha tingut nom propi, nom de dona, Diana Quer, la Manada, Juana Rivas i tantes d’altres. Però aquest cop la resposta ha estat col·lectiva. Per cada cop rebut, milers hem sortit al carrer. I això que els quedi molt clar a ells, els homes, els de dalt. Ja no es tracta de que si ens toquen a una ens toquen a totes, és que ara si ens toquen a una responem totes. Com un puny que tornarà els cops tantes vegades com faci falta, fins que aquest sistema que normalitza l’agressió (de totes les formes i de tots els color) salti per l’aire.

Així que el meu desig pel 2018 és que ens cuidem els uns als altres. L’enemic que volem vèncer té mols caps i per trobar-lo cal que mirem cap a dalt. Les eines per combatre’l ja les tenim; qüestionem-nos tots els dogmes, totes i cadascuna de les regles socials. Que la norma no sigui excusa per res. Aprofitem totes i cadascuna de les lliçons que ens deixa aquest any.

Empoderem-nos, unim-nos. Mirem-nos i identifiquem-nos com a iguals dins la diversitat. Recuperem el sentiment de col·lectivitat, de classe.

La gent seguim sent el motor de transformació i l’energia que el mou, la solidaritat.

Carlota Picanyol, militant de la CUP Sant Cugat

Notícies relacionades