Uns mers convidats

El planeta Terra on vivim, aquesta esfera quasi perfecta, plena de vida i en equilibri permanent, va esdevenir farà cosa de 4.600 milions d’anys. Nosaltres, uns habitants passatgers d’aquest planeta, com a homo sapiens vam aparèixer fa aproximadament uns 200 mil anys. Per entendre bé l’antiguitat i veterania que té el planeta Terra envers a nosaltres com a éssers vius, farem la següent comparativa: suposem que la Terra va sorgir ara fa quaranta-sis anys. Doncs bé, sota aquest supòsit, l’aparició de l’homo sapiens ha tingut lloc ara fa quatre hores, mentre que la revolució industrial ha començat fa tan sols un minut.

Vist així podem prendre més consciència de la insignificança que la nostra espècie té en la llarga història del planeta que habitem. Simplement quatre hores enfront a quaranta-sis anys. Podem ben bé dir que estem aquí com a “mers convidats”, com a nous membres adoptats pel planeta que ens acull, aquell que ens dóna tot el que necessitem per viure i més. No hauríem d’estar més que agraïts d’aquest bé que ens ha estat posat a les mans, un entorn bell i funcional, harmoniós i ple de vida.

Molt al contrari, l’ésser humà ha perdut el nord. Ha oblidat la quasi infinita existència de la vida al planeta, ha apostat a favor de la seva destrucció en el menor termini possible. O com a mínim això sembla arrel dels nostres actes. Tornant al supòsit anterior, durant l’últim minut d’existència, des de la revolució industrial, hem destruït la meitat dels boscos del planeta. És això normal? Quin dret tenim a fer-ho? Potser ens creiem superiors o els millors? O bé som totalment inconscients del que això representa per al futur de tot plegat? De ben segur que el problema rau en que nosaltres no hi serem en aquest futur, tant se val el que succeeixi, ja s’ho trobaran els que hi visquin. Lamentable, més trist impossible!

L’actual sistema planetari, des de la vessant humana a la vessant financera i política, ha entrat en un cercle viciós del qual serà molt i molt difícil sortir-ne a no ser que prenguem consciència dels nostres actes, que tinguem present no solament la nostra generació sinó també les que vindran a continuació. Cal que posem fre al nostre tarannà, que reflexionem abans de prendre qualsevol decisió, i que fem aflorar els nostres valors més profunds, aquells que com a éssers humans tenim el privilegi de gaudir: el respecte, el compromís, la benevolència, l’universalisme, la cooperació, la sostenibilitat, la humilitat… Si fóssim capaços de guiar les nostres vides en base a aquells valors que tenen en consideració el bé comú, el benestar de les persones i el manteniment de la natura, podríem esmorteir el mal que estem fent al planeta Terra i, amb una mica de sort, reconduir la situació cap a un futur més sostenible, un futur al que li haurien de quedar per endavant com a mínim els mateixos anys que porta d’existència.

Malauradament crec que l’egoisme ens pot. En un món regit per la competència i la desigualtat, hi moltes coses en que pensar abans de dedicar-li ni que siguin cinc minuts a reflexionar sobre el que estem fent, el que estem aconseguint amb la nostra pròpia inconsciència. Tot es mou tan i tan ràpid, anem a una velocitat tan i tan desmesurada, que qualsevol intent de pausa és interpretat com una pèrdua de temps. Com una pèrdua d’oportunitats que seran aprofitades per aquells que segueixin amb el ritme endimoniat de la nostra existència. El més preocupant de tot és que això ho fem davant dels nostres propis fills, néts, besnéts… aquells que tard o d’hora acabaran pagant encara més les conseqüències de les nostres irresponsabilitats.

Qui aposta per frenar, per parar aquest caos on estem immersos? Qui aposta per gaudir de la vida i considerar-la com un mer regal? Hi ha una dita que fa temps em va captivar. Diu el següent: “Viu simplement perquè els altres simplement puguin viure”. Ben certa, oi?

De tu i de mi depèn el futur dels altres, el futur del planeta Terra. Què vols que fem al respecte?

August Corrons, professor d'Economia i Empresa a la UOC

Notícies relacionades