I si aprenem de la naturalesa?

Som el que realment volem ser? Actuem tal i com realment volem actuar? O som simplement titelles d’una societat que ens assenyala el camí i d’un sistema que ens atrapa en les seves xarxes? Parem-nos un moment a pensar i preguntem-nos: faríem el mateix que fem, pensaríem igual que pensem, si per exemple fóssim invisibles a la resta d’éssers humans, però vivint en les mateixes condicions de vida que ens ha tocat viure? O més aviat aquesta invisibilitat es traduiria en un alliberament interior, en una obertura dels nostres sentiments més profunds?

És clar que el nostre entorn, des de la part social a l’econòmica i l’ambiental, ens influència en el nostre dia a dia. Fins a cert punt és lògic. No deixem de ser uns éssers que formem part d’una societat amb la que hem d’interactuar, d’un sistema al que fins a cert punt hem d’enorgullir per tot el que fem. Però dista molt de ser una influència sana, més aviat és una influència totalment jerarquitzada, en la que des de dalt se’ns recorda que hem de seguir una sèrie de pautes que garanteixin que tot es manté i que res desestabilitza els fonaments que ens sustenten. Aquesta influència fomenta la conservació de les estructures tal i com les entenem a dia d’avui, la qual cosa pot semblar-nos que aporta calma a les nostres vides. Però, on està escrit que aquesta calma sigui la que realment estem buscant com a éssers vius? Qui ha dit que les actuals estructures siguin les que realment ens convenen més a tots nosaltres i a l’esdevenir del planeta Terra? Qui garanteix que aquesta conservació es tradueixi en sostenibilitat integral? Està més que demostrat que no és així, molt al contrari: l’actual conservació estructural ens està abocant a una insostenibilitat planetària en tots els àmbits, tant socials com ambientals i econòmics. Però la nostra visió a curt termini, el nostre “pa per a avui, fam per a demà” i sobretot els interessos propis dels qui mouen tot aquest “tinglado”, ens forcen a seguir apostant per la calma, una calma aparent que en el moment menys pensat es pot transformar en un tsunami. I molt a prop estem de que això succeeixi, si és que no ha succeït ja a hores d’ara.

Des del meu humil punt de vista, potser hauríem d’observar més el comportament de la naturalesa. El sistema ecològic, un sistema tan complex com el social, però que és capaç no solament de perdurar en el temps sino també d’alliberar-se i adaptar-se. I amb tot el respecte que em mereixen la flora i la fauna, m’atreveixo a dir que els éssers humans els donem mil voltes. O això és com a mínim el que diu la teoria. Vista la pràctica, començo a tenir dubtes al respecte, certs individus em fan pensar que no sempre és així. Com pot ser que els éssers humans no siguem capaços d’emprar la nostra intel·ligència, la nostra consciència, per a esdevenir resilients, per a adaptar-nos i canviar davant dels efectes d’una vida dinàmica com l’actual? Potser l’error està en pensar que el canvi vindrà imposat per la pròpia estructura que ens està ofegant, pel propi sistema que ens està estancant. L’organització panàrquica de la naturalesa ens ha demostrat durant milers i milers d’anys que són els sistemes naturals més petits, tant a nivell geogràfic com temporal, els que fomenten l’evolució i el desenvolupament; són els sistemes més petits els que compensen l’excessiva conservació dels grans. I en la combinació d’ambdós, en l’optimització de les seves dosis, és on rau la sostenibilitat dinàmica que fomenta el desenvolupament del propi sistema. Un desenvolupament sostenible, aquell que realment necessitem.

La naturalesa ens demostra doncs, que nosaltres, les persones, els éssers amb capacitat d’anticipar-se i preveure esdeveniments, hem de ser el suficientment autònoms com per a adaptar-nos a les situacions canviants de la vida, apostar pels nostres propis pensaments i sentiments i estirar del carro en pro de l’evolució. La conservació està molt bé, és clar que sí, sempre que sigui sostenible. Però tot i ser-ho, l’absència d’evolució i desenvolupament no ens porta a cap altre lloc que a una insostenibilitat futura. Des de les nostres pròpies cèl·lules, fins als nostres òrgans més externs i tangibles, tots com a conjunt han de cooperar per a que l’ésser humà resultant doni un pas endavant, prengui la decisió i fomenti el canvi. No serà sens dubte un canvi simplement per plaer, serà una aposta de futur, un comportament ètic i responsable, potser no per a la nostra pròpia generació, però de ben segur que sí que ho serà per a les properes. Potser aquest sigui l’argument que ens ofusca: les generacions futures no són el nostre problema. Què lamentable i trist és pensar així, oi?

Opino doncs que un enfocament panàrquic de les nostres vides, del nostre entorn i del sistema al que pertanyem, és clau per a garantir la nostra sostenibilitat com a éssers humans, així com per a garantir el desenvolupament sostenible tant de la nostra generació com de les que vindran darrere nostre.

La naturalesa doncs ens marca el camí a seguir, ens mostra com cal actuar per a perdurar i prosperar. Ara tot depèn de tu, de mi, de nosaltres. És a les nostres mans, nosaltres decidim què volem per al futur de la humanitat.

August Corrons

(www.augustcorrons.com)

Professor dels Estudis d’Economia i Empresa

Universitat Oberta de Catalunya (UOC)

Notícies relacionades