La nena perduda

En el record d’una nena perduda vaig cercar una abraçada. Era mutu, ella em necessitava a mi i jo la necessitava a ella. Va ser mentre mirava per la finestra de la sala de jocs que al veure el llenyer em va tornar a impactar.

Em vaig girar de forma irracional i gairebé tremolant vaig recordar aquella porta, darrera de la qual em solia amagar quan els meus pares es barallaven de forma gairebé animal. Primer em ficava sota el llit, però escoltava els xiscles, especialment els del meu pare, cridant-li “mentidera”, “gossa”, i altres coses que el meu cap ha volgut per sort esborrar.

El llenyer em proporcionava silenci, des d’allà no escoltava, però la finestra em permetia, si apuntava, veure com ell l’agafava del coll mentre ella, a manotades, l’esgarrapava on podia. Allà abraçava el meu cos escanyolit i em repetia “no estàs sola, no estàs sola”. A vegades penso en quants anys devia tenir doncs la meva boca tot just fregava la taula del replà. L’àvia Ana, enllitada en el pis de dalt, sense poder parlar ni moure’s només estrenyia els seus ulls marrons. Mai vaig saber que volia dir, crec que ho entenia tot i en el seu fur intern vivia tan aterrida com jo mateixa.

Per què estic revivint més que recordant tot això ara? Ja han passat 43 anys, tantes vides he viscut, tantes s’han mort i d’altres han començat. Hauria d’haver-ho sospitat, però casa meva sempre va ser una casa de mentides. TLP, TLP, tres lletres, sona a codi morse però no ho és. És quelcom que puc haver heretat de la meva besàvia paterna, de la mare, no, el que tenia ella era una altra cosa.

TLP, Trastorn Límit de la Personalitat.

Diuen que alguna cosa va passar de nena o d’adolescent i jo sé que en ambdós moments em vaig esquinçar, em vaig partir per dins en cent trossos. Recordo el dia, que no vull explicar-vos, només diré que la pressió, el maltractament escolar, la manca d’afecte, l’aïllament, les idees obsessives de la meva mare i la indiferència del meu pare foren l’esquer del que s’alimentà el meu cor.

Casa meva era una presó i els meus pares carcellers. Tot s’havia de fer a la seva manera i com ordenaven, no hi havia forma d’escapar-se, només seguir el “seu” camí.

Imaginin si us plau a vostès en aquesta situació, sense amics, acompanyada, millor dit, “custodiada” en tot moment, invalidada la teva voluntat, sentint-te, o millor dit, no sentint-te connectada amb tu per por a perdre’t també. En la solitud més absoluta. I amb la boja contradicció de tenir tot allò que molts joves no tenen -nines, joguets, aliment, roba, llibres, adorns-.

Em passava la vida darrera una finestra veient passar la vida dels altres.

Volen saber què és un TLP, ja us ho explicaré.

Assadega´m

Associació per a la Superació de l’Ansietat i la Depressió

(Grups d’Ajuda Mútua)

assadegam@ansietat.org

Notícies relacionades