La força del diner públic

L’altre dia vaig poder gaudir d’una tarda lliure i com altres santcugatencs vaig decidir passar-la anant al cinema de Torreblanca amb la meva germana petita a veure una de les noves estrenes que tant èxit tenen entre els més petits i no tan petits.

Com qualsevol persona que es decideix a fer aquesta magnífica activitat, com la que és anar al cinema i poder gaudir de la família, abans de sortir de casa s’assegura de comprovar els horaris i les sessions de la pel·lícula en qüestió. Gran va ser la meva sorpresa en comprovar al web del cinema que aquell divendres s’emetien 4 sessions de la pel·lícula, 3 en català i 1 no es coneixia en quin idioma perquè només es limitava a posar “doblada”.

A casa meva mai hem sigut de tenir problemes amb els idiomes, és més, com més en sàpiguen i es parlin millor, però he de reconèixer que el cinema l’acostumem a veure en castellà i que per tant vaig decidir dirigir-me al cinema a la sessió “doblada” sense saber molt bé si veuria Disney en francès, alemany o castellà.

Altre cop, va ser la meva sorpresa en arribar al cinema i comprovar que, tot i que la sessió que havia escollit no era la que anomenem “d’hora punta”, ja que aquestes havien estat reservades per les sessions de la pel·lícula en català, s’obria pas davant meu una interminable cua que fins al més pacient hagués fet dubtar. Erigint-me en clar representant de la paciència i de la il·lusió dels més petits, vaig decidir quedar-me i esperar el meu torn, no sense patir per la pèrdua del començament del film i que l’idioma fos el que creia que havia de ser.

Va ser un dia de sorpreses, ja que novament en sortir de la pel·lícula (que per cert va superar les meves expectatives, ja que he de reconèixer que Disney cada cop sap reinventar-se més, sense perdre allò caracteritzant), que finalment, com no podia ser d’una altra manera havia sigut en castellà, vaig poder adonar-me que, ara sí, en hora punta, el cinema s’havia quedat buit quan tot just començava 1 de les 3 sessions que hi havia en català.

En aquest instant el meu cap, que fins llavors no havia assimilat totes les incongruències que els meus ulls havien anat veient aquella tarda, va quadrar-hi tot. Va quadrar d’una manera diabòlica i alhora esfereïdora. La veritat em passava per davant dels ulls sense poder assimilar-la del tot, ¿podria ésser que aquell humil cinema de Sant Cugat estigués posant un nombre exagerat de sessions de pel·lícules en català, sense tenir en compte si hi havia demanda o no, condemnant als espectadors de les pel·lícules en altres idiomes a haver de fer interminables cues i a obtenir males localitats en pro d’un bé superior?

Però que no s’espanti el lector, perquè aquest bé superior no té res a veure amb la pàtria, sinó amb quelcom molt pitjor, tenia a veure amb les subvencions de diner públic que des de les institucions donaven per tal de promoure aquestes pel·lícules en català, i per tant a més sessions, per buides que estiguessin, més tros del pastís públic es treia el cinema. També vaig recordar en aquell moment com havia llegit feia poc temps una notícia on es deia que, per si fos poc, aquest any Mascarell havia, ni més ni menys que doblat les ajudes amb diner públic a tots els cinemes per tal d’emetre aquestes sessions.

És possible que a algú encara això li sembli un tema banal, però quan des de les institucions s’utilitza el que hauria de ser sagrat, com és diner públic, en pro de modelar l'opinió dels ciutadans, forçant-los sigui a través de propaganda o de l'idioma a adoptar actituds i ideologies que des del poder es pretenen aconseguir, sortir d’aquest cercle és un imperatiu de tots nosaltres. No callem davant d’això, tinguem clar que en una època de mentida universal, dir la veritat constitueix un acte revolucionari i alhora obligat.

Andy Fernández, estudiant d'Economia i Dret i estudiant de Joves de C's Sant Cugat

Notícies relacionades