L’estabilitat del caos

L’escriptor Monsiváis va definir la política com l'art de vendre simultàniament el goig de l'estabilitat i la paranoia davant del caos. Curiosa i actual si més no aquesta frase, quan darrerament a la nostra i estimada Catalunya s’ha arribat a un pacte “’d’estabilitat” que no pretén altra cosa que vendre això mateix quan en realitat estem davant dues formacions peculiars, la voluntat d’una no és altra que el mer fet de trencar un país, sortir de l’euro i esdevenir alguna cosa entre els Monegros i el Mediterrani i l’altra d’acabar amb el nostre sistema, les nostres llibertats econòmiques i en definitiva el “laissez faire” que caracteritza els estats democràtics del segle XXI i els diferencia dels absolutismes del segle XVIII.

Curiós és també que formacions auto denominades d’esquerres que pregonen la igualtat de les persones, dels seus drets i de les seves llibertats siguin capaces de defensar els privilegis per raó de naixement, tenint aquestes persones més drets que d’altres nascudes a la, per exemple, la “meseta”, atorgant a les primeres sobiranies especials i capacitats de decisió augmentades. També és paradoxal els valors de repartiment de la riquesa d’aquesta esquerra catalana, la qual és capaç de defensar les inversions de milions d’euros a poblets de Lleida però no als poblets d’Aragó. Però si alguna cosa he après en aquests anys de joventut i, en molts sentits, d’innocència és que la proclamació de la diferència no és més que el camuflatge d’una pretesa superioritat moral.

Curiós és també quan ens centrem a la política municipal i ens adonem que tot allò que semblen veritats inamovibles es veuen alterades en la seva totalitat. I és que és gran la nostra sorpresa quan observem que la Generalitat encara no ha transferit l’escandalosa xifra de gairebé 4 milions d’Euros que ens deu al conjunt dels santcugatencs, que paguem cada dia els perjudicis que això ocasiona, recalculant i augmentant pressupostos o pagant interessos de més per préstecs. No caldria tot això de poder disposar d’aquests diners que no pertanyen a ningú més que als santcugatencs. D’altra banda simplement financem a la Generalitat a cost zero els seus projectes de país i les seves estructures d’estat.

És per això que hem de reivindicar ara més que mai la nostra tasca tant en l'àmbit local, amb la pròxima moció que presentarem sobre aquest deute, com a escala autonòmica i nacional. Hem de recuperar aquell sentit d’estat, aquella concòrdia i aquell diàleg que es va aconseguir a la transició i que és exemple al món, hem de saber que primer està el país i les seves persones i després i només després els partits i els seus interessos. Que en moments difícils hem d’unir forces i idees i establir prioritats. Que estem en un moment de política d’altura en el qual ens jugarem el futur del nostre país en els pròxims anys i que vénen temps durs, on lluitarem perquè la il·lusió venci a la confrontació, on la germanor guanyi a la diferència i on el goig de l’estabilitat venci realment a la paranoia del caos.

Andy Fernández

Estudiant d’Economia i Dret i membre de Joves de C’s Sant Cugat

Notícies relacionades