El passat dilluns es va aprovar al Ple municipal una nova ordenança de regulació del soroll, vibracions i olors; que resulta que també regula les activitats culturals. Pausa per aplaudiments.
Els sindicats diuen que les empreses guanyen competitivitat, però que els contractes són més precaris. Això vol dir que els empresaris guanyen més diners a costa d'exprimir més el treballador.
Recordo la primera vegada que vaig decidir mirar porno. Era l’edat que tocava “posar en pràctica” els pocs coneixements sobre sexualitat (o més ben dit heterosexualitat), així doncs, tot i que de curiositat sexual ja n’havia tingut des de petita, tenia la voluntat de saber-ne més sobre allò que tothom magnificava, el “sexe”.
Un quart de vuit del matí. Gràcia, Sabadell. Sortim de casa i agafem el cotxe fins a un dels racons més allunyats de tot de Sant Cugat. Valldoreix no és segurament el que el president Macià tenia al cap quan parlava de la caseta i l’hortet. Però aquí ara no hi entrarem. Arribem a Escola a tres quarts. Les monitores ens reben amb el seu somriure i els meus fills comencen la seva jornada laboral, més llarga que la meva.
Aquesta setmana elCugatenc havia arribat a un acord amb el Circ Raluy Legacy per oferir entrades als subscriptors, tant nous com veterans, per acudir a l’espectacle que fan a la ciutat.
Art és vida, vida és art.
Mire el debat d’investidura. Acaba de parlar el polític de torn. Tota la seua bancada aplaudeix. Hi ha qui teatralitza més, els diputats s’aixequen amb cares de complaença palmejant fort per a sonar més que la resta; com si això poguera alterar el resultat de la votació. Paraules grosses pensades per a la televisió donen pas a discursos reiteratius, buits i a un parlamentarisme de cap a caiguda, llevat d’algunes figures molt concretes.
Avui, donant-hi voltes al futur, al meu i al de les meves companyes, i veient la convocatòria de macroassemblea per l'habitatge que proposa el Sindicat de Llogateres per al proper 2 de juny, em voltaven algunes idees pel cap. Viurem totes a Rubí, o Badia, o Sabadell o Cerdanyola, d'aquí a un parell d'anys? Quin tipus de persones quedaran a la ciutat? I què passarà amb el teixit associatiu que hi ha?
Sovint sento aquesta afirmació, massa vegades i sempre en referència a la defensa dels drets de les dones, dels drets bàsics i elementals dels que, com part de la societat, no hauríem de reclamar doncs cauen per si mateixos. “Coses de dones”.
Jo no puc fer una roda de premsa, no soc important. Tampoc tinc la facilitat que tenen uns altres de mentir, ni m’agrada ni sóc capaç perquè no em surt la cara de pòquer o la insensibilitat necessària per fer-ho. Així que només deixo constància de la meva memòria a través de la paraula escrita i gràcies en aquest meravellós mitjà que és elCugatenc que em dóna l’oportunitat de fer-ho.
