En l'Assemblea del proppassat dissabte a l'Ateneu es van dir moltes coses interessants. Una de les que em van cridar més l'atenció va ser si elCugatenc era un diari d'esquerres en un poble on la informació era majoritàriament de dretes.
Em cridà l'atenció, perquè fa temps que li dono voltes al tema. Personalment penso que els mitjans del nostre poble són tan ensucrats, tan positivistes, tan auto-complaents, que pateixen de diabetis informativa.
Abans de començar, permetin-me un matis. Per si no fos prova suficient el càrrec que acompanya la meva signatura, els diré una cosa: Vox no m'agrada. No sento simpaties ni per les seves formes ni per les seves idees. És més, crec que donen mal nom a la dreta. La meva vida seria més senzilla si els 400.000 andalusos haguessin votat al PACMA, de veritat, però lamentar-nos i diagnosticar-nos, com hipocondríacs a Internet, no ens portarà massa lluny i, en cap cas, solucionarà el nostre futur proper, així que preguntem-nos: què fem amb Vox
En els darrers mesos, com sempre que s’acosten les eleccions, sobretot municipals, el tema de la seguretat ciutadana és un dels assumptes de debat prioritari. Però cal fugir, almenys jo ho intentaré en aquest article, del que és la percepció de seguretat, que és el que podem extreure de les enquestes ciutadanes del que són els fets delinqüencials de forma objectiva.
Aprofite l’avinentesa de l’assemblea oberta d’elCugatenc, que se celebra just el dia que es publiquen estes línies, per a intentar esbossar la complexitat d’un espai assembleari, com ho és el diari però també molts altres col·lectius de la ciutat. És de justícia fer-ho perquè, alhora que suposa una oportunitat apassionant, la lògica cooperativa també topa de ple amb les nostres estructures mentals, generalment més propenses a l’individualisme que no a la construcció col·lectiva.
El 26 de gener de 1939 entraven les tropes franquistes a Sant Cugat del Vallès, o més ben dit per la nomenclatura de què gaudia en aquell any, entraven a Pins del Vallès. La ciutat, el 19 d'octubre del 1936, havia canviat el seu nom i passat a dir-se Pins del Vallès "tenint en compte el sentiment general de la població, els moments de transformació que estem vivint, les noves tendències del país i el sentiment popular allunyat de tot signe d’insinuació religiosa".
47 dones assassinades segons el balanç del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat durant el 2018. Assassinades per les seves parelles o ex-parelles, feminicidi íntim que es diu. Aquí no comptabilitzen les assassinades per desconeguts, aquelles que van tenir la mala fortuna de trobar-se amb algú que les va veure com un objecte a usar, que les va veure dones i per ser dones es van atrevir a treure’ls la vida, sense importar qui fossin, sols comptava que fossin vulnerables en un moment vulnerable.
A les 10 sona el despertador, esmorza un cafè i se’n va cap a la dutxa. Encara se li enganxen les parpelles, ahir van plegar tard. Es vesteix i, com cada any, agafa el tren per anar a casa la seva tieta. Pica el timbre, el seu cosí li obre la porta, es saluden, de fons se sent xivarri i nens cridant.
– Que sóc l’última en arribar?
– Quasi, encara falta el tiet Manel. Passa, passa…
Entra i saluda a tothom, els nens corren amunt i avall cridant, hi ha gent parlant al menjador i d’altres treballen a la cuina. Li pregunta a la tieta si la pot ajudar en alguna cosa.
L’altre dia vaig estar llegint la ley de la profesionalización de la alta dirección de las administraciones públicas o llei en contra dels dedazos, esperant que de veritat algú hagés inventat un mètode democràtic i legal per evitar que quan un partit guanya unes eleccions, qualsevol elecció a qualsevol lloc d’Espanya, aquest partit trufi, amb els seus fidels, els llocs més rellevants de l´administració pública i del sector empresarial públic lligat al govern.
Aquest nadal, una coneguda marca d'embotits ha fet un anunci on, de manera molt enginyosa, reivindica el dret a fer tota mena d'acudits. De fet reclama el fet que avui en dia poder fer un acudit sembla un luxe que s'acaba pagant d'alguna manera.
Suposo que per un cantó la intenció de l’anunci és reivindicar la llibertat d'expressió davant casos increïbles com la denuncia cap a l'humorista Dani Mateo, per mocar-se amb la bandera d'Espanya en un gag de televisió. En aquest cas es tracta d'una reivindicació que molts podem compartir.
Quan els mitjans i la societat en general parlen de soledat acostumen a vincular-la a la gent gran, donant la visió d’un envelliment passiu i d’aïllament que no encaixa en la realitat. Perquè, si bé és cert que les persones d’avançada edat tenen més paperetes que d’altres per acabar apartades socialment i restar orfes d’estima, no podem obviar que la soledat –la soledat crònica– és un mal endèmic dels nostres temps que supera amb escreix una segmentació generacional.
