Blogs

L’última setmana d’agost l’he passada a Galícia. Terra de bruma i misteri, terra de Pazos solitaris i màgics, de Hórreos sorprenents i platges de sorres blanques per perdre’t caminat cap a l’infinit i l'Atlàntic, que amb les seves aigües fredes i d’un turquesa rabiós, ens alleujava la calor d’un sol que no perdona. De bon vi i bones viandes, marisc deliciós i les tartas de Santiago que es desfeien a la boca amb un fort sabor d’ametlla. I he escoltat la música celta amb un entorn encisador, un meravellós claustre d’un monestir de Santiago.

Portem sis anys de Procés, és un bon moment per fer balanç. D’antuvi vull fer dos advertiments, el primer per pura honestedat personal i intel·lectual. Em considero catalanista i federalista, però gens independentista; si l’independentisme es portés a la sang, en una analítica meva passaria absolutament desapercebut. Per tant, que no s’esperi una mirada simpàtica envers al Procés; tot i amb això, miraré d’acostar-m’hi amb certes dosis de rigor i objectivitat.

Quan jo era un ganàpia els únics que portaven tatuatges eren els soldats de la Legió. “Los novios de la muerte”. Algú em deia que estaven com a xotes. Aclareixo: una xota és la femella de la cabra jove. I ho deien en un to pejoratiu. No estava gaire ben vist. La vida ha canviat i les modes també. El tatuatge ha esdevingut una moda en què el jove hi troba bellesa.

Ens hem acostumat a la política dels gestos; a aquella pràctica de paraules grosses i buides, de fulls de ruta, de línies vermelles, de treure pit però no aplicar les accions... Ho hem vist al procés, però no només ahí. La política està encotillada per les competències, per una legalitat que sembla irreformable a ulls de moltíssima gent, per les (in)capacitats d’alguns dels nostres polítics, per la pressió popular i pel paper dels mitjans de comunicació. Davant d’això, només queden els gestos: Jo et cluque un ull però després ja veurem què passa.