Ara sí, el passat dissabte 25 vam començar els tallers d’aquest trimestre. Encara queden places per alguns cursos, i per això t’animem a acabar de donar una ullada al nostre programa o trucar-nos per informar-te de la disponibilitat de places.
Quan era joveneta, la meva àvia i jo seiem al petit menjador de casa seva i acompanyades d’un cafè en got de Duralex m’explicava històries de la Guerra Civil, de la seva joventut, de la llibertat que li donava el seu pare i de l’opinió dels darrers llibres que devorava. Eren hores infinites que no tinc paraules per agrair perquè en certa manera m’han preparat el meu propi camí de vida. A la fi, som el que hem viscut, escoltat o estimat.
Ens trobem a la final de tennis masculí dels Jocs Olímpics. Quatre anys d’espera, paciència i molta preparació. Per fi ha arribat el moment. L’esportista de la selecció està a punt de convertir-se en el millor tenista del món. Si guanya aquest set, el partit és seu. Però, a l’hora de sacar, rellisca i cau a terra recolzant-se amb la mà dreta per parar el cop. L’equip mèdic el treu del camp, el porta a urgències però no hi ha res a fer. Té una ruptura irreparable als lligaments de la mà dreta. No podrà tornar a competir mai més. Davant d’aquesta situació, la federació del seu país no té alternativa i el sacrifica.
Si parlem dels orígens de Cal Temerari ens hem de situar als anys 2013 i 2014 i és ineludible dir clarament que és un projecte sorgit de l’Esquerra Independentista (EI) de la ciutat, especialment de l’antic casal popular La Guitza i d’una CUP Sant Cugat que al 2011 va entrar amb dos regidors a l’ajuntament.
El col·lapse no serà demà, va començar ahir.
Que el clima se'n va a la merda està clar. Que el col·lapse civilitzatori s'està donant molt més ràpid del que volem creure també. Moltes veus porten dècades avisant-ho, però no se'ls ha volgut fer cas*.
En motiu de la Setmana Europea de la Mobilitat Sostenible, el mitjà El Crític s’ha centrat en analitzar la manera com ens desplacem i la manera com la distribució de l’espai públic afavoreix descaradament l’ús del transport privat motoritzat. En destaca una entrevista que recomano molt de llegir, la que Roger Palà fa a l’enginyer referent en mobilitat Ole Thorson, que es titula “No tens dret a aparcar al carrer” i de la que destaquen les següents idees i dades:
És veritat que el català gosa de mala salut, sobre tot entre la gent jove. En una enquesta realitzada fa pocs anys indicava que només un 19,6% de joves barcelonins d'entre 15 i 25 anys tenen el català com a llegua habitual.
Des de fa un temps, massa i tot, hi ha una paraula que és repeteix amb freqüència als mitjans de comunicació: crispació. En el discurs polític, sobretot, s'ha instaurat la bronca permanent, amb contínues desqualificacions vers l'adversari, amb un llenguatge brut, on l'insult es normalitza, on l'atac sense raons és habitual, que no més intenta apel·lar als instints més primaris dels receptors.
Davant el candent conflicte que ha obert la possible ampliació de l'aeroport, les feministes (com no podia ser d’una altra manera), sabem que la resposta és clara. NO. NO a l’ampliació de l'aeroport.
Setembre del 2021, fa 6 anys que es va inaugurar Cal Temerari, i quasi 8 que un grupet de xalats i xalades vam començar a incubar la idea. El projecte en si, però també l’entorn i el context, ha canviat molt. També les persones que en formen part.