La força dels jubilats

Al poc de jubilar-me vaig rebre un carnet de la Dirección General de Costes de Personal y Pensiones Públicas depenent del Ministerio de Economia y Hacienda on se'm classificava i anomenava Pensionista de Clases Pasivas. La veritat és que em vaig sentir ofès. Tenia la sensació que se'm catalogava com a un paràsit de la societat, que cobrava cada mes i no en feia brot.

Res més lluny del que pretenia fer i res més lluny del que, després de set anys de la meva cloenda laboral, ha estat la meva vida de jubilat. La seva nomenclatura la trobo pejorativa i, fins i tot, ofensiva. Tanmateix, si deixo de banda el meu desencís i miro al meu voltant, veig molts, moltíssims de jubilats actius.

No és solament que les seves pensions estant tapant molts forats familiars ocasionats per aquesta crisi. Ni tampoc les hores que dediquen a fer de cangurs dels néts o d'acompanyants de familiars malalts. Sant Cugat i Valldoreix estan plens de Clases Pasivas que treballen en organitzacions solidàries, culturals, esportives i de tota mena que dediquen esforços, temps i il·lusió en benefici del poble d'una manera altruista.

Penso, per exemple, en el Casal d'Avis de Valldoreix. Sí és veritat que trobes els típics i tòpics jocs de taula (cartes, dominó...), però també fan recollida d'aliments, cursets d'informàtica i de català, viatges culturals, xerrades, exposicions artístiques, organitzen actes per a la Festa Major, munten paradetes per a recollir diners per a Ruanda, etc. Entre altres moltes activitats, són la mateixa gent que han creat els “Marxosos” i actuen de franc en residències de gent gran.

 

Penso que la situació social del jubilat ha canviat, si més no, la d'una part important d'ells. Que no sols actuen per a no avorrir-se, no sols per a sentir-se útils, sinó també amb un sentiment de responsabilitat social. Aquest canvi caldria fer-lo palès en el vocabulari, en els redactats oficials, en les imatges gràfiques –sovint en els mitjans, quan es parla de jubilats, surten fotografies d'avis jugant a cartes o a la petanca– i en el reconeixement social. És hora que canviem el xip. És hora que deixem de lamentar-nos només dels costos de les pensions i reconeguem la seva contribució al poble.

Rafa Usero, mestre jubilat i actor

Notícies relacionades