Societat discapacitant

Com cada any des del 1992 el 3 de desembre es commemora el Dia mundial de les persones amb diversitat funcional per tal de sensibilitzar l’opinió pública i promoure la seva inclusió en tots i cadascun dels àmbits de la vida social, política, cultural i econòmica.

Lluny d’aquest objectiu, durant la jornada, sovint hem de veure  com els mitjans de comunicació i les institucions públiques tracten la qüestió des de la condescendència i el paternalisme, que trasllada la responsabilitat de la inclusió a les pròpies persones amb diversitat funcional i als seus familiars. En quantes ocasions hem hagut de sentir a parlar del famós “esperit de superació” o de la valentia i l’esforç d'aquest col·lectiu quan aconsegueixen objectius vitals o ens parlen del seu dia a dia?

I aquí, és on rau la major indignació. Les persones que tenen diferents capacitats no han de demostrar res a la societat, com tampoc s’han de superar diàriament, simplement han de poder exercir els seus drets en igualtat de condicions que la resta de la població sense ser segregades, estigmatitzades o haver de retre comptes. L’autèntica inclusió passa per assumir socialment que cada persona té unes capacitats i que totes hem de tenir els mateixos drets, encara que els exercim de forma diferent. Això ha de ser així en una societat que aspiri a la igualtat de condicions, on no haurien de tenir cabuda els discursos políticament correctes ni l’admiració sinó que aquestes han de tenir reconeguts l’accés al mercat laboral, a l’esport, a l’oci, a la sanitat o als serveis assistencials que necessitin amb igualtat d'oportunitats, sense que sigui un combat a guanyar. 

No es tracta, doncs, d’una lluita que hagin de combatre les persones individualment, com molt sovint s’enfoca, sinó d’una lluita col·lectiva amb responsabilitat política. En conseqüència, les administracions han de destinar els recursos econòmics i humans necessaris per assegurar la seva  inserció i construir realment una societat igualitària defugint de discursos solidaris buits de contingut. No podem acceptar excuses victimistes de falta de recursos per invertir en aquest àmbit. Si hi ha pocs recursos s’han d’establir prioritats, la inclusió i el benestar de la població n’ha de ser-ne una. 

Malauradament, any rere any estem més lluny d’aconseguir aquest objectiu. Com vaig comentar a l’article anterior, la crisi econòmica i les conseqüents retallades socials han afectat fort a els sectors més vulnerables de la societat, i entre ells a les persones amb diversitat funcional. Només cal recordar les multitudinàries manifestacions de l’any 2012 a l’Arc de Triomf de Barcelona on el lema contra les retallades que afectaven el dret al treball de les persones amb discapacitat era “Això sí que no. Si ens retalleu, ens abandoneu”. Un any després, van produir-se noves retallades que afectaven a la Llei de la dependència i a l'àmbit laboral, que van provocar noves protestes amb el crit “Si ens retalleu, desapareixem” 

I qui dia passa any empeny, i a finals de l’any 2019, ens trobem en una situació límit, on la manca de finançament públic posa en risc nombrosos llocs de treball i la sostenibilitat dels serveis d’atenció, cosa que suposa, moltes vegades, l’exclusió social, sobretot per aquelles persones que necessiten un lloc de treball o accedir als serveis assistencials públics necessaris.  

Encara s’han d’afegir altres inoperàncies com el reiterat incompliment de la normativa legal en la matèria per part de l’Administració. De fet, una qüestió tan mínima com és el dret a l'accessibilitat als espais i edificis públics i privats és incomplida en ple segle XXI. Tot i que la normativa fixava com a data per eliminar les barreres arquitectòniques el desembre de 2017. Sant Cugat forma part d’aquestes administracions que no ha complert amb la normativa legal. Si bé és cert que la ciutat compta amb un pla d’accessibilitat també ho és que aquest no s’ha complert. Només cal fer un passeig per adonar-se'n. Nombroses barreres que impedeixen una mobilitat independent com són les voreres o l’accés als comerços, sense cap itinerari de vianants accessible per moure’s per la ciutat. Però el que és encara més greu, que edificis públics que presenten serveis a la ciutadania no permetin el seu ús en condicions d’igualtat, com passa per exemple a l’edifici de l’antic Ajuntament situat a la Plaça Barcelona, on no es pot accedir a la primera planta.  

 

Sembla doncs, que més que persones amb discapacitat el que existeix realment és una societat discapacitant que impedeix exercir els drets legítims de les persones. És hora d'assenyalar quines són les causes i definir les solucions amb urgència. I sobretot, que quan veiem vulnerats els drets de les persones amb diversitat funcional ens alcem i diguem “Això sí que no”.

Aina Balada, advocada i mediadora

Notícies relacionades